Aquesta és una carta de denúncia, de indignació i de no-resignació.
Alguna cosa ha de canviar si no volem que el panorama del "pop" fet a Catalunya quedi reduït a un grapat de grupets privilegiats, fills de no-sé-qui i amb mànagers tipus NBA.
De fet, això ja és una realitat, mentre milers d'altres bandes/solistes lluitem per repartir-nos les -cada vegada més minses i escasses- engrunes que deixen al seu pas.
Actualment, a casa, tenim la sort de gaudir d'una generació de músics farcits de idees fresques, capaços de gravar i produïr discs de qualitat i en una forma envejable sobre l'escenari.
I, malauradament, ens l'estem perdent i l'estem duent a la seva imminent extinció.
La gent que fa possible que els músics puguin seguir tocant arreu, l'audiència, el públic, necessita recuperar el desig de conèixer noves propostes, eludint els suggeriments i estratagemes de pseudo-periodistes interessats que intenten influïr en els nostres gustos, dient què és "guai" i què no ho és.
La gent és prou madura i autònoma per decidir per ella mateixa.
Si bé és cert que a Catalunya hi ha un públic minoritari que sí que té inquietuds i que disfruta de la música original, sincera i arriscada (i des d'aquí aprofito per agraïr-los la seva passió, sense la qual ja fa temps que molts de nosaltres hauríem plegat veles), l'escena local és petitona i necessitem més culs inquiets -i amb criteri propi!- que vinguin a les sales de concerts, teatres i cafès d'arreu del païs.
Aquesta és una crida a tota aquesta gent que vol però no ho acaba fent tant com voldria.
L'oferta és immensa, i molta d'ella gratuïta. Segur que qualsevol dia, a prop de casa vostra hi ha un meravellós concert esperant-vos. Sortiu al carrer! Investigueu i segur que hi guanyeu.
Només cal que recordeu aquell somriure que quedi imprès en els vostres llavis després d'un concert que us ha emocionat, que us toca la fibra: això no té preu, oi?
Una abraçada d'un músic català.
Albert Freixas